Domingo Pacheco: “El viatge a la frontera amb Ucraïna m’ha ajudat a créixer com a persona i com a cristià”

Més de quatre milions d’ucraïnesos han abandonat el seu país des que va començar la guerra el passat 24 de febrer. Han eixit de les seues cases fugint de les bombes i de les seues conseqüències, deixant allí als familiars que estan defensant-se, com poden, dels atacs de l’exèrcit rus. Les mostres de suport de tot el món amb aquestes persones no van tardar a aparéixer. Ací a València, col·legis, associacions, administracions públiques i ciutadania en general es van bolcar des del primer moment recollint material de primera necessitat.

Entre eixes entitats es troba el CEU, institució educativa que va organitzar un viatge del 13 al 18 de març a la ciutat de Przemysl (Polònia), a tan sols 12 quilòmetres de la frontera amb Ucraïna, per a portar directament els medicaments i aliments donats per l’alumnat i el professorat. Al capdavant d’aquesta expedició, de la qual va tornar amb cinc persones refugiades que ja estan instal·lades en un pis, estava el Consiliari Diocesà de Juniors M.D., Domingo Pacheco, que també és capellà de la Universitat CEU Cardenal Herrera.

Al costat d’ell van viatjar Sergio Valera, Educador del Centre Juniors Alfara (Zona Camí Heracle – Vicaria IV), Valentín Palau (pare d’Irene Palau, Delegada de la Zona Camí Heracle), Emilio Ruiz (pare de Fátima Ruiz, Educadora del Centre Juniors Aigua Viva), Javier, de l’àrea de màrqueting de la Universitat CEU Cardenal Herrera, i Alejandra, una alumna de la mateixa universitat.

 

—

PREGUNTA. Com va sorgir la idea de viatjar fins a la frontera amb Ucraïna per a portar material i tornar amb persones refugiades?
RESPOSTA. Va sorgir de la necessitat de portar els medicaments i aliments que havíem recollit en la universitat i el col·legi del CEU per a assegurar-nos que el material arribava on feia falta. Conforme anàvem avançant en l’organització s’anava gestant tot. El viatge va ser una mostra que ha sigut més Déu el que el va organitzar que jo. El pla es va anar generant a poc a poc de forma molt providencial.

P. Els dies previs i durant el trajecte d’anada tenies por o incertesa sobre el que vos anàveu a trobar?
R. Cadascú ho va viure d’una forma. Jo, personalment, ho vaig fer amb molta confiança. En aquella ciutat coneixíem al pare Andrés, Carmelita Descalç, i sabíem que ell ens rebria i atendria. Això em donava molta tranquil·litat. De fet, res del que podia eixir malament va eixir malament. Hi havia gent del grup amb por i sense por. És veritat que no teníem ni idea del que ens anàvem a trobar, sobretot tenint en compte que el dia anterior havien bombardejat una ciutat molt pròxima al nostre destí.

P. D’on va eixir el material?
R. Es va fer una crida en la universitat i en el col·legi. La comunitat educativa s’ho va prendre com una cosa personal perquè sabia que érem nosaltres els que anàvem a portar eixe menjar i eixos medicaments personalment. Sabien que anava a arribar sí o sí. Vam aprofitar per a idear una activitat que consistia a elaborar unes targetes en les quals les persones que donaven es presentaven, els traslladaven als destinataris que resaven per ells i compartien missatges d’esperança.

P. Què vos vau trobar en arribar?
R. Al principi ens va semblar una ciutat normal, però quan vam descarregar el material en el convent i el Pare Andrés ens va portar a visitar alguns punts, la situació ens va descol·locar. En l’estació rebérem un bany de realitat. Hi havia molta gent, estava ple de sacerdots, religiosos i voluntaris de Càritas donant menjar a la gent que arribava. Dins vam veure a molta gent arribant en trens. Ací vam ser definitivament conscients de la realitat que s’estava vivint allí.

P. Com va ser la selecció de les persones que vos van acompanyar en la tornada?
R. Vam anar a un antic centre comercial habilitat com a centre de recepció de persones. No vam percebre cap control governamental. Eren les ONG les que intentaven, amb els seus mitjans, assegurar que les persones viatjaren de manera segura. Disposàvem de 5 places, però en principi les persones particulars no poden emportar-se a gent. No obstant això, l’associació que estava coordinant el procés, Juntos por la Vida, ens coneix perquè en el CEU tenim projectes conjunts, així que van acceptar el nostre oferiment. Primer trobàrem a Svitlana, que estava amb dos nets, i després a Tanya, una dona que havia fugit d’Ucraïna amb el seu fill.

P. Ara que han passat ja diversos dies, quin balanç fas d’aquesta aventura?
R. Per a mi el més important d’aquesta experiència és que ens hem portat molt més del que ens vam emportar, perquè hem tingut la immensa sort de poder acompanyar a unes famílies que Déu ha posat en el nostre camí per a ajudar-les. No ha sigut enriquidora, ha sigut vital. M’ha ajudat a créixer com a persona i com a cristià. M’ha fet adonar-me de l’important que són els xicotets gestos quan no pots comunicar-te d’una altra forma. Què important són els xicotets detalls, eixos són els que marquen la diferència, coses que passen desapercebudes però que, al final, guanyen molta importància.

P. Què és el que més et va sorprendre?
R. És curiós que en els mitjans de comunicació no haja vist a ningú de l’Església ajudant en aquesta guerra. No he vist en televisió a sacerdots, monges o voluntaris de Cáritas. Tanmateix, això va ser precisament el primer que vaig veure allí. És important que això se sàpiga. Que la gent sàpiga, encara que no es veja, que al final es compleix allò que diu l’Evangeli que no s’assabente la mà dreta del que fa l’esquerra. Nosaltres tampoc vam voler que s’assabentara molta gent del nostre projecte, perquè el vam fer perquè va sorgir l’oportunitat, no pel postureig. Era una qüestió de responsabilitat. Al final el paper de l’Església ha de ser ajudar per valorar a les persones. I és bo que es comuniquen les coses i que la gent prenga consciència de la realitat, però la motivació no ha de ser eixa.

P. Amb què et quedes?
R. Em quede amb les persones que ens vam trobar allí, com el Pare Andrés, que ens va fer sentir com a casa, amb les famílies que ens van acompanyar a la tornada i amb el grup de persones amb el qual vaig compartir el viatge, amb els quals comentava que Déu se les havia arreglat perquè cadascú aportara el que feia falta a cada moment. Érem perfils molt diferents que ens vam compenetrar de meravella, perquè l’equip no el vam crear nosaltres, sinó Déu i la seua providència.

P. Com es pot col·laborar amb aquestes persones?
R. El més important és posar-se a disposició. Moltes vegades no ens adonem de l’important que és que algú et pregunte si necessites ajuda o que simplement te l’oferisca amb un somriure o estiga a prop en un moment de necessitat. Aquestes dues famílies tenen un lloc on viure, els xiquets estan escolaritzats i estan començant a portar una vida més o menys normal. Es pot col·laborar a nivell general través de Cáritas, que està molt implicada tant en aquesta com en moltes altres causes.

P. Com ens pot ajudar l’oració?
R. L’oració arriba on les nostres bones intencions i les nostres accions no arriben. Una de les coses més efectives i importants que podem fer per les persones que estan allí és resar. No solament es viu en la distància, sinó també en la proximitat. El fet de resar per aquestes persones, estiguen a prop o lluny, marca la diferència. Quan ens vam anar li vaig demanar al meu entorn que resara per nosaltres. I en la tornada, en la furgoneta en la qual anava jo, vam resar el rosari i el vam oferir pels qui viatjaven amb nosaltres i els seus familiars, entre ells l’espòs de Tanya, que es va quedar a Kíev transportant menjar. Ella no sabia que estàvem resant per la seua família, però al final va escriure en el traductor de Google que s’havia adonat i havia sentit que estàvem resant per ells. Ella, en el seu cor, ho havia notat. No sabíem si aquesta dona vivia la fe o no, i va ser capaç d’adonar-se en el seu cor que resàvem per ells. És fonamental que tot el que fem no es quede en una mera filantropia, sinó que vaja acompanyat de l’oració i del nostre lliurament personal.

 

—

Al costat de Domingo Pacheco i Sergio Valera van viatjar Valentín Palau (pare d’Irene Palau, Delegada de la Zona Camí Heracle), Emilio Ruiz (pare de Fátima Ruiz, Educadora del Centre Juniors Agua Viva), Javier, de l’àrea de màrqueting de la Universitat CEU Cardenal Herrera, i Alejandra, una alumna de la mateixa Universitat.